La trajectòria professional de Rota el va portar a treballar amb Fellini, escrivint nombroses bandes sonores que formen part de la memòria col·lectiva del segle XX. Tot i això, la seva obra compositiva no es redueix a la música composada per al cinema, sino que abasta repertori simfònic, solista, de música de cambra. Molt poc present a les programacions musicals, cal que acudim als programes dedicats al cinema per a escoltar la seva música.
Escoltant la seva música costa identificar-la amb el constructe que tenim sobre la música del segle XX. Sense experimentacions tímbriques, rítmiques, constructives, la música de Nino Rota esdevé un referent compositiu de primer nivell, en certa manera enfosquit de forma injusta, per la funcionalitat de part de la seva producció (la música per al cinema) i per un estil no rupturista del llenguatge i els mètodes compositius.
Us convido a fer una doble llista. Primer les bandes sonores escrites per Nino Rota que han esdevingut cèl·lebres i que heu escoltat en diverses ocasions, fora de l'entorn per al que van ser creades. En segon lloc les obres que mai heu escoltat en viu o en enregistrament i que no són bandes sonores originals.
L'enllaç al curs de la Fundació la Caixa: Nino Rota, sentiment i imatge
De moment, començo la llista:
El Padrino, Francis Ford Coppola, 1972
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada