L'enunciat l'entenem tots. En canvi, algú que no conegui la nostra cultura i els nostres referents, es preguntaria:
Què és "música" i què vol dir "ser músic" a Catalunya?
Què cal fer per ser-ne, cal aprendre a una escola, cal tenir un títol, cal fer música cada dia, cal treballar de músic per a considerar-se'n?
I per que els altres t'hi considerin, que hem de fer?
Quan, on i perquè es fa música a Catalunya, i per a què els serveix aquesta música?
Quines característiques musicals diferencien la música catalana de la resta de músiques?
Aquestes no són les úniques preguntes, però encara hi hauria moltes més respostes segons qui respon, quan, en quin entorn, amb quin interlocutor estem parlant...
Posem un exemple: als anys 90 de la darrera dècada, molts joves haurien relacionat música catalana amb rock català, degut a la força que va prendre aquesta "etiqueta musical", la quantitat de concerts, grups, enregistraments, publicacions que en parlaven. Avui, però, aquesta etiqueta no disposa de la mateixa presència a la nostra societat, havent cedit el seu espai de representativitat a altres tipus de música i expressions culturals.
En definitiva, podríem tenir una conversa molt i molt llarga tot explicant-li que imaginem i entenem com a Músics i músiques catalans. Si, una oportunitat fantàstica per conèixer-nos, comunicar-nos i relacionar-nos, doncs en tot cas, quan parlem de música parlem de cultura i de societat.
En acabar el debat, i havent establert les bases per a acotar i definir que entenem per música catalana (quins límits geogràfics, estilístics, funcionals, vivencials, representatius i un llarg etcetera) podríem preguntar-nos quines característiques sonores, musicals, compositives, d'instrumentació són comunes a la música catalana.
I la nostra conversa, afortunadament, continuaria. Us deixem però amb la reflexió d'un reconegut compositor català, Manuel Oltra, un punt de vista enriquidor per a aquesta futura tertúlia.
"–Hi ha obres [catalanes] absolutament impressionants. La
sardana Amical de Ricard Lamote de Grignon, el poema simfònic
Puigsoliu de Joaquim Serra... segurament que com que
són obres per a cobla, els grans savis deuen pensar que és música
popular, facileta i sense contingut artístic. Per altra banda
hi ha el cas d’Eduard Toldrà. La seva música és un misteri
i tothom diu que és molt nostra, molt de casa. Però, què vol
dir això? Ell posava notes sobre el pentagrama com tothom, i
en canvi la seva música sona realment “molt nostra”. Això no
es compra ni es ven. O bé es té o no es té. És inútil analitzar
profundament les seves obres per mirar de trobar d’on surt
aquest esperit tan “de casa”. [...] aquesta qualitat de la música
de Toldrà que la defineix com a “molt nostra” és una cosa
immaterial que no es pot analitzar en la superfície."
Manuel Oltra (1996)1
1CONDE PONS, Mercedes i COMELLAS, Jaume. "La creació musical", a Revista Musical Catalana, nº300, 2009, Barcelona, p.24-33 (entrevistes realitzades per: Helena Bayo, Roberto Benito, Jaume Comellas, Marcedes Conde Pons, Maria Lluïsa Cortada, José Guerrero Martín, Pep Gorgori, Carme Martínez, Maria Lluïsa Moran, Lourdes Morgades, Mònica Pagès i Santacana i David Puertas)
