dimecres, 24 de març del 2010

La reforma del teatre...i de l'òpera


L'òpera del classicisme és coneguda per les querelles sobre l'òpera italiana i l'òpera francesa, entre partidaris de Lully i els favorables a Rameau, els gluckistes i piccinistes, l'òpera sèria enfront de l'òpera bufa, el model francès i el model italià.

Amb aquestes querelles es fa palesa la importància social i cultural que té l'òpera, depassant la frontera d'espectacle i entreteniment per esdevenir el marc estètic, cultural i identitari d'una societat il·lustrada.

Deixant de banda la vivesa de la polèmica estètica, es produeix una reforma rellevant en el món del teatre, que en aquesta época té una connexió molt directa amb el que avui entenem per òpera. Gluck actúa com a catalitzador dels diversos corrents estètics que magnífiquen els seus trets característics. Interessat per la tragèdia i profrancés en essència, conjuga elements italianitzants assolint un nou format que redueix el nombre de les àries da capo, dota de més importància el cor i utilitza com un mitjà per a l'expressió de l'obra, no una finalitat en si mateixa, prenent l'obertura com una peça funcional que introdueix l'espectacle.
El resultat d'aquesta reformulació és un estil operístic internacional.
Una de les seves obres més conegudes és Orfeo et Euridice.


Darrere la pol·lèmica entre òpera francesa i òpera italiana hi ha el concepte de llengua musical. Aquestes dues llengües són considerades musicals i aptes per a l'òpera, mentre que l'alemany és una llengua que no s'ha utilitzat per a aquestes composicions. L'atreviment de compositors com Mozart demostrarà que la llengua és un vehicle expressiu i que tota llengua és potencialment musical. Obres com La flauta màgica o El rapte del serrall, sota l'etiqueta de gènere singspiel, són una bona mostra de la validesa de l'alemany per a la composició d'òperes. D'altra banda, però, Don Giovannio Le nozze di Figaro proven aquesta preferència per la llengua italiana i pel model compositiu i estètic que triomfa internacionalment a Europa.



Enllaços:

La comedia dell Arte, una tradició teatral del segle XVI de la que en trobem personatges i estructures a l'òpera bufa.

dimarts, 23 de març del 2010

Inauguració oficial de La Llotja de Lleida

Avui s'inaugura oficialment un nou equipament cultural a la capital de les terres de ponent, a Lleida.
Es tracta de la Llotja, un teatre, auditori i palau de congressos que amplia el conjunt d'equipaments culturals del país.
Inaugurat funcionalment el 21 de gener amb la representació de la òpera Il trovatore, de Giuseppe Verdi, en una coproducció amb el Gran Teatre del Liceu, avui rebrà el bateig institucional.
La Llotja disposa d'una orquestra resident que és l'Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida, dirigida per Alfons Reverté.

Us deixo un enllaços que parlem sobre aquest equipament:

La Llotja de Lleida
Avui.cat, 23 de març

dimarts, 9 de març del 2010

Carles Baguer i el seu temps

Carles Baguer i Mariner, conegut com a Carlets al seu temps, (Barcelona, març de 1768 – 29 de febrer de 1808) fou compositor i organista de la catedral de Barcelona. 

"La seva aportació més important, segurament, foren un conjunt de dinou simfonies en estil clàssic que mostren la influència de mestres italians i alemanys i, molt especialment, de Franz Joseph Haydn i que fan de Baguer el principal compositor simfònic de l'època a la península. Completen la seva producció orquestral un concert per a dos fagots i orquestra (un dels pocs que es coneixen per a aquesta formació), una pastorel·la per a la festa de Nadal, i un concert per a corn anglès i orquestra, que no s'ha trobat.

També va compondre força música religiosa (misses, magníficats, salms), on destaquen els grans oratoris de la seva darrera època, que compongué per a l'església de Sant Felip Neri i per a la catedral de Barcelona. Així mateix és autor de molta música instrumental per a orgue i per a altres instruments de teclat (sonates, rondós, minuets, variacions) i uns sèrie de sis duets per a flautes travesseres, una de les poques mostres de música de cambra catalana del segle XVIII. En el camp de la música vocal va escriure nadales, àries, cavatines, poloneses i una òpera, que estrenà a Barcelona el 1797, La principessa filosofa." (Font: Viquipèdia)

Bibliografia

  • Carles Baguer; Josep Maria Vilar, rev. i ed. La música orquestral de Carles Baguer: 1768-1808 [música impresa] Barcelona: Tritó, 1996-2005




    • I: Simfonies 1 a 3
    • II: Simfonies 5, 6 i 12
    • III: Simfonies 13 a 15
    • IV: Simfonies 16, 18 i 19
    • V: Concert per a dos fagots i orquestra en Fa major (reducció)
    • VI: Simfonies 7 a 11
    • VIII: Obertures
  • Carles Baguer; Maria A. Ester Sala, ed. Carlos Baguer: Siete sonatas Madrid: UME, 1976
  • Ramón Sobrino La música orquestral de Carles Baguer 1768-1808 publicat a Revista Española de Musicología 21 (1998), 2
  • Josep Maria Vilar Carles Baguer, organista de la Seu de Barcelona; El Classicisme musical a Catalunya Barcelona: Graó, 1995
  • Josep Maria Vilar i Torrens Les simfonies de Carles Baguer. Fonts, context i estil Tesi doctoral de l'UAB (1994), publicada com a microfitxes: Bellaterra: UAB, 1995
  • María A. Ester Sala Algunos datos biográficos de Carlos Baguer (1768-1808), organista de la catedral de Barcelona publicat a Revista de Musicología VI (1983) 1 i 2
Font: Viquipèdia

Amplia continguts a través del fulletó de l'exposició dedicada a Carles Baguer comisariada per un dels principals investigadors d'aquest mestre, en Josep Maria Vilar.





diumenge, 7 de març del 2010

Drottningholm Slottsteater, un teatre del 1766

El Teatre Reial de Drottningholm es va inaugurar el 1766 i des de llavors s'ha mantingut en perfectes condicions. Actualment acull una temporada estable d'òpera. És una oportunitat magnífica de viure l'experiència d'assistir a una obra de teatre o òpera en l'ambient del segle XVIII, tant per al públic com per als actors, cantants i músics. Els vestuaris són els originals, amb els papers pintats de l'època, la maquinària escènica, totalment manual, permet fer efectes de vent, d'onades, fer aparèixer núvols i pujar personatges a les "altures", un cliché escènic d'aquesta època. La recepció al teatre i el saló on es fa l'aperitiu a l'entreacte conserven també la decoració original, els assistents de sala i els músics de l'orquestra utilitzen vestuari de l'època. Les dues butaques al centre de la platea, de color vermell, indiquen que es tracta del lloc reservat als reis, i al seu darrere cadires per als membres més directes de la família reial o els seus convidats. La resta de localitats estan formades per bancs de fusta, austers i sobris. 
Assistir a una representació o tocar en aquest espai representa una immersió al segle XVIII que ha estat possible gràcies a la cura en la conservació i en el fet que és un teatre reial, dins el recinte del Palau d'estiu de Drottningholm.
El fet que es tracti d'un edifici especialment dedicat per a la pràctica teatral ens parla d'una època. Aquesta tendència comença al barroc tardà i es consolida al classicisme. El teatre i totes les produccions cortesanes incorporen més i més efectes escènics que demanden maquinària i espais especialment preparats per a l'espectacle. L'òpera és l'escpectacle per antonomasia, amb la utilització de tot tipus de recursos escènics i la participació de divereses disciplines artístiques com la poesia, el teatre, la música i la dança.
A Espanya, és paradigmàtica la construcció del teatre del Palacio del Buen Retiro. A instàncies del Conde Duque d'Olivares es construeix un teatre que acollirà les representacions que fins llavors es duien a terme als salons de l'Alzázar.

Us presento un curt i aclarir video sobre la història del teatre, en un capítol dedicat al pas de les sales de la cort als teatres.






Pati de butaques i escenari, amb espai reservat per a la família reial al centre de la sala



La màquina del vent: simula el so del vent.



Maquinària per a canviar decorats i fer aparèixer els núvols.



Vista dels decorats des del backstage

Una entrevista a Joaquín Achúcarro, un dels grans del piano

Us deixo l'enllaç a una entrevista a Joaquín Achúcarro, un dels grans del piano i de Bilbao.

Espero que la gaudiu, sempre és un plaer escoltar o llegir a persones grans que són grans en les seves professions. El País, 7 de març de 2010.

dissabte, 6 de març del 2010

Il·lustració i música, un equívoc

Llegint els titulars de El Periódico he trobat Ilustración y música se unirán en una exposición.

El seguir l'enllaç a l'article he descobert que no té cap connexió amb el període que estem treballant, però alhora, m'ha vingut de gust compartir-ho amb vosaltres i visitar-la.

Es tracta d'una exposició amb motiu del Saló del còmic, que porta per títol Los ritmos del comic.

Us deixo l'enllaç a l'article de El periódico: