dissabte, 24 d’abril del 2010

Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer és l’exemple de romàntic per excel·lència. La seva mort tant prematura i la seva vida plena de desgracies i desamors el converteix en el model més pròxim que tenim del pensament del romanticisme.
Va néixer el 17 de febrer de 1836 a Sevilla i va morir el 22 de desembre de 1870 a Madrid amb tant sols 34 anys d’edat. El seu pare i el seu germà eren pintors i ell també va practicar aquest art en algunes ocasions. Es va quedar orfe al 1854 amb 18 anys i es va traslladar a Madrid on va abandonar la pintura per dedicar-se exclusivament a la literatura. Va viure d’una forma molt pobre, ja que, els seus beneficis només provenien dels escrits que publicava en diaris de poc coneguts. Desprès d’uns anys va escriure en diaris de més categoria i al 1864 va aconseguir una feina ben remunerada de censor oficials de novel·les. Al 1867 va voler publicar el seu manuscrit de Rimas però a causa de la Revolució del 1867 es va perdre i va haver de preparar-ne un altre.
En el ambit personal, es va casar amb la filla d’un metge i va tenir tres fills, però al 1868 es van separar. Des del 1858 patia una greu malaltia, probablement tuberculosis, i va viure una temporada a casa del seu germà a Toledo. El seu germà va morir el setembre de 1870 i 3 mesos desprès ell també va morir.
Text: Júlia Llanas

IV -
ArribaAbajoNo digáis que agotado su tesoro,
de asuntos falta, enmudeció la lira;
podrá no haber poetas; pero siempre
      habrá poesía.
Mientras las ondas de la luz al beso
       palpiten encendidas;
mientras el sol las desgarradas nubes
      de fuego y oro vista;
mientras el aire en su regazo lleve
      perfumes y armonías;
mientras haya en el mundo primavera,
       ¡habrá poesía!
Mientras la ciencia a descubrir no alcance
       las fuentes de la vida,
y en el mar o en el cielo haya un abismo
       que al cálculo resista;
mientras la humanidad, siempre avanzando
      no sepa a do camina;
mientras haya un misterio para el hombre,
      ¡habrá poesía!
Mientras sintamos que se alegra el alma,
      sin que los labios rían;
mientras se llore sin que el llanto acuda
       a nublar la pupila;
mientras el corazón y la cabeza
       batallando prosigan;
mientras haya esperanzas y recuerdos,
      ¡habrá poesía!
Mientras haya unos ojos que reflejen
       los ojos que los miran;
mientras responda el labio suspirando
       al labio que suspira;
mientras sentirse puedan en un beso
       dos almas confundidas;
mientras exista una mujer hermosa
      ¡habrá poesía!


Comenteu aquesta rima en relació als conceptes següents:
- l'art i l'artista
- la natura
Comenteu també la presència d'aquests dos elements, i la música en la leyenda: Miserere (seguint l'enllaç)

Podeu llegir la seva obra completa a:

4 comentaris:

  1. ooh! m'encanta bécquer! es el meu poeta preferit! em va agradar que el comentéssim a la classe de dimarts passat!

    ResponElimina
  2. joan manuel! he estat llegint diferents rimas de bécquer i justament la que més m'ha agradat és aquesta, la IV. No hem queda clar si el comentari l'hem de publicar aquí o te l'hem d'enviar.
    T'he l'he enviat al correu per si un cas!

    ResponElimina
  3. tinc un budte.. quan al text diu que "des del 1858 patia una greu malaltia..." no seria des de 1968? perqué sino no hem quadra amb l'altre part escrita

    ResponElimina
  4. no tia! com ha de ser el 1968?? si aixo es ara casi! xD becquer ja estava mes que enterrat!

    ResponElimina