Gustavo Adolfo Bécquer

Gustavo Adolfo Bécquer és l’exemple de romàntic per excel·lència. La seva mort tant prematura i la seva vida plena de desgracies i desamors el converteix en el model més pròxim que tenim del pensament del romanticisme.

Va néixer el 17 de febrer de 1836 a Sevilla i va morir el 22 de desembre de 1870 a Madrid amb tant sols 34 anys d’edat. El seu pare i el seu germà eren pintors i ell també va practicar aquest art en algunes ocasions. Es va quedar orfe al 1854 amb 18 anys i es va traslladar a Madrid on va abandonar la pintura per dedicar-se exclusivament a la literatura. Va viure d’una forma molt pobre, ja que, els seus beneficis només provenien dels escrits que publicava en diaris de poc coneguts. Desprès d’uns anys va escriure en diaris de més categoria i al 1864 va aconseguir una feina ben remunerada de censor oficials de novel·les. Al 1867 va voler publicar el seu manuscrit de Rimas però a causa de la Revolució del 1867 es va perdre i va haver de preparar-ne un altre.

En el ambit personal, es va casar amb la filla d’un metge i va tenir tres fills, però al 1868 es van separar. Des del 1858 patia una greu malaltia, probablement tuberculosis, i va viure una temporada a casa del seu germà a Toledo. El seu germà va morir el setembre de 1870 i 3 mesos desprès ell també va morir.

Text: Júlia Llanas

IV -

No digáis que agotado su tesoro, de asuntos falta, enmudeció la lira; podrá no haber poetas; pero siempre       habrá poesía.

Mientras las ondas de la luz al beso        palpiten encendidas; mientras el sol las desgarradas nubes       de fuego y oro vista;

mientras el aire en su regazo lleve       perfumes y armonías; mientras haya en el mundo primavera,        ¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance        las fuentes de la vida, y en el mar o en el cielo haya un abismo        que al cálculo resista;

mientras la humanidad, siempre avanzando       no sepa a do camina; mientras haya un misterio para el hombre,       ¡habrá poesía!

Mientras sintamos que se alegra el alma,       sin que los labios rían; mientras se llore sin que el llanto acuda        a nublar la pupila;

mientras el corazón y la cabeza        batallando prosigan; mientras haya esperanzas y recuerdos,       ¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflejen        los ojos que los miran; mientras responda el labio suspirando        al labio que suspira;

mientras sentirse puedan en un beso        dos almas confundidas; mientras exista una mujer hermosa       ¡habrá poesía!

Comenteu aquesta rima en relació als conceptes següents:

- l'art i l'artista

- la natura

Comenteu també la presència d'aquests dos elements, i la música en la leyenda: Miserere (seguint l'enllaç)

Podeu llegir la seva obra completa a:

Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes